Doncs això, que la meua paciència s’ha acabat
Em podeu trobar a:
http://estiuacasa.blogspot.com/
Hi sereu benvinguts.
[@more@]
-
Entrades recents
Comentaris recents
Arxius
Categories
- No hi ha categories
Meta
Francés
Bienvenu sur mon blog,
Même
si ce blog est écrit en langue catalane, vous pouvez laisser vos
commentaires, ou m’écrire par e-mail, en langue française ou en
Anglais, Italien ou Espagnol. En fait, j’aimerais que mon blog ait commentaires en plusiers langues.
Merci
[@more@]
Desactiva els comentaris
Efe demana la vostra col·laboració
Atés l’interés que entre les lectores d’aquest bloc (Onix, Alepsi, Tirai i Iruna, amb especial i deshonrosa menció a les dues primeres) desperta la meua roba interior, m’he permés la gosadia de canalitzar el tema cap a un tema que em sembla més adient amb el caràcter públic d’aquesta mena de mitjans. Compte no només amb la col·laboració de les abans esmentades lectores, sinó també, és clar, dels possibles lectors i/o lectores que vulguen dir-hi la seua.
[@more@]
Resulta que Efe ha decidit de canviar d’imatge. Si heu seguit la
que podríem anomenar seua evolució espiritual entendreu per què. Efe vesteix
massa seriosament, d’una manera que ell troba que no s’adiu amb la
personalitat que té. Vesteix massa seriosament no vol dir que porte
tratge. Efe vesteix seriosament en la seua versió esport-cutre-ibèrica.
Sabeu quina és no? Doncs bé, Efe demana la vostra col·laboració per a
canviar això i ja us l’agraeix abans que no la doneu.
Per a que hi
col·laboreu, però, és necessari que mireu aquest vídeo. De la meua addició per
You Tube ja parlaré un altre dia. I si no us agrada la cançó no cal que
l’escolteu, només cal que us fixeu en el look de la xicota. Ja sé que és díficil perquè és asseguda. Féu un esforç, si us plau, que la cosa és
important.
Què us ha semblat? Enteneu de què us parlava? Em sembla que el look de la xicota es podria definir com a frívol-naïf… Què en penseu? No parle només del vestidet, és clar, sinó també del tall dels cabells, etc.
El cas és que Efe si fos xica segurament vestiria així. Perquè s’adiu amb la seua manera d’estar d’aquest moment d’ara. Però el cas és que és xic. (Espereu una mica… Sí, és xic). I no sap quin seria l’equivalent masculí del look que us acabe de presentar.
Difícil, ja ho sé. Però coses encara més complicades us heu vist fer. I no em podeu deixar així, ara, vestit d’Efe antic.
El video de la selecció catalana
Ahir ja el pensava posar, perquè això que un jutge l’haja prohibit —era una cosa així no?— doncs em sembla lleig. Però mira, vaig acabar posant el de l’Edith Piaf… Molt xulo, al meu entendre.Avui m’he alçat, m’he dutxat, he fet el llit i quan m’he posat amb el bloc m’ha sorgit la pregunta. Qui siga partidari dels adjectius davant del nom li pot dir la fatídica pregunta. Jo només li dic la pregunta:
Però en aquesta selecció NACIONAL catalana, hi podria jugar jo? Ho dic perquè sóc valencià (d’Alacant, més concretament). I parle, és clar, si fos una mica més jove i sabés jugar una mica al futbol. Bé, una mica no, molt. De moment només sé córrer la banda.
[@more@]
El Nou d’Octubre
Ja sabeu, dilluns els valencians celebrem el Nou d’octubre. És el dia que el rei En Jaume va entrar a la ciutat de València i va crear un regne que, anant anant, acabaria sent el País Valencià i tot això. Mereixia la pena tant d’esforç? A mi em sembla que no.
Mai no sé què pensar d’aquesta cosa del Nou d’Octubre. D’una banda és la data del naixement del meu país. Deia Fuster que pocs pobles tenen això, una data de naixement tan clara. Sembla un part i tot. Només hi va faltar la comare.
[@more@]
I aquesta data de naixement és la del meu país, he dit abans. Un país que segons quins dies puc arribar a estimar-me’l i tot.
Passa una cosa, però, (aquesta és l’altra banda) com amb totes les dates i celebracions de fites
històriques: l’envers de la moneda, la part fosca de la fita. En el cas
del Nou d’Octubre dels valencians, la part fosca és ben clara. El que
va fer el rei absolut (o protoabsolut) en Jaume avui en dia ho
qualificaríem de neteja ètnica. Va obligar els àrabs a marxar de la ciutat
de València. I després de la resta de ciutats del país i després la costa,
etc. Vull dir que va encetar un procés d’assetjament a una població —la
legítima del país, una població que l’havia habitat del Neolític ençà
amb una certa continuïtat històrica— que va acabar al segle XVII amb
l’expulsió dels anomenats moriscos. No sé si dir-li genocidi a la cosa.
Matances n’hi va haver, és clar. Cada vegada que els cristians havien
de reivindicar alguna cosa, ja que s’hi posaven, assassinaven uns
quants moriscos o els batejaven a la força (era llavors que passaven a
ser moriscos). O siga que si no li dic genocidi, ho pense en veu tan alta que és com si ho digués.
Vull dir que el Nou d’Octubre, així mirat, no em negareu que com a data
a celebrar és poc presentable. Passa, però, que aquest país meu té tan
poquetes coses que li recorden que és un poble i que té una història
que posats a ser transigent estaria disposat a oblidar una mica aquest
costat foc. Que per què escric en condicional? Doncs perquè a la meua
ciutat el Nou d’Octubre se celebra amb la mateixa emotivitat i
efusivitat que el dia de la Independència de la República
Centreafricana. Tanquen les botigues. I jo, per allò de le jour du 14
juillet, je reste dans mon lit douillet, dorm una mica més. Crec, però,
que el país no ho nota.
a celebrar és poc presentable. Passa, però, que aquest país meu té tan
poquetes coses que li recorden que és un poble i que té una història
que posats a ser transigent estaria disposat a oblidar una mica aquest
costat foc. Que per què escric en condicional? Doncs perquè a la meua
ciutat el Nou d’Octubre se celebra amb la mateixa emotivitat i
efusivitat que el dia de la Independència de la República
Centreafricana. Tanquen les botigues. I jo, per allò de le jour du 14
juillet, je reste dans mon lit douillet, dorm una mica més. Crec, però,
que el país no ho nota.
L’oracle de Delfos
Que no que és broma. Això de baix és per a que xarrem una estona o em deixeu missatges (si us plau que no siguen amenaçadors que sóc més aviat covard). Saludeu i si estic us conteste*.
*L’eina xarradora l’he trobada gràcies a la senyoreta Onix, a qui he copiat sense cap mena de mala consciència.
[@more@]
Desactiva els comentaris
Piano in the foreground
La faceta músical més coneguda de Duke Ellington és sense dubte la de les Big Band que va tenir al llarg de la seua vida i per on van passar músics tan poc recomanables com Paul Gonsalves (algun patriota hauria d’esbrinar els origens ètnics del senyor aquest), Ray Nance o Johnny Hodges. Una passada la música de Big Band del Duke Ellington, què us en puc dir.
El Duke, però, a més de la música de Big Band i del Jungle i del Swing i de Take the A train i the Mood Indigo, li va agafar per fer suites, és a dir, que va inventar el jazz per a escoltar assegut. No conec molt sobre la història del jazz. Però em sembla que això d’escoltar jazz assegut al principi no va caure del tot bé. La gent hi anava a ballar i un tio de Harlem els feia una suite sobre la història dels afroamericans.
Doncs bé, a més d’això, a més del que he dit i dels discos que va gravar amb gent avui en dia desconeguda, com John Coltrane, Louis Armstrong o Charlie Mingus —un músic dolent, però amb molt bon caràcter. A més de tot això, deia, el senyor Duke Ellington un dia es va ajuntar amb dos senyors més: Sam Woodyard i Jimmy Woods (bateria i baix respectivament). I van decidir de tocar uns estàndars amb el trio només. Supose que no n’eren conscients, però aquell dia van fer el disc favorit d’Efe, una autèntica obra mestra, que no sembla gravada el 1961, sinó ahir mateix a la nit. Com diuen els francesos, gaudiu-ne sense moderació.
[@more@]
Desactiva els comentaris
Borges o Cortázar?
Aquest post tracta de literatura i és llarg. Si no teniu temps o no us agrada la literatura no us l’aconselle. Esteu previnguts.
Efe de jovenent era borgià, molt. Borges era sense dubte el seu autor favorit. El va llegir a l’autobús anant cap a la Universitat. I després se’n va comprar les obres completes (que en cas de Borges són incompletes, però això és una altra història). Efe l’altre dia parlava amb A. i li va contar que amb la Historia universal de la infamia recorda haver sentit un plaer gairebé físic que no li va saber descriure. Continua sense saber descriure’l, és clar. Tampoc ha passat tant de temps. Ara se li ocorre de dir que si bé no va arribar a l’orgasme, poc li va faltar. És una exageració, és clar. Però així s’entén.
[@more@]
Ara, però, Efe ha canviat i és cortazià.
Llegia fa poc al César Aira que
Borges és infinitament
superior a Cortázar, que ens
agrada Cortázar perquè ens acosta a l’adolescència. El César Aira té raó i no.
Que Cortázar té una proporció de llibres dolents superior a la de Borges (que
també en té, feu-li una ullada a Para las
seis cuerdas) és un fet
indiscutible. El mateix Cortázar reconeixia, per exemple, que el Libro de Manuel era un llibre fallit.
I si ell ho diu…
La qüestió, però, és una altra de diferent.
Borges tenia mal gust per als sentiments, era allò que es diu un sentimental i
quan s’enamorava d’una dona l’empaitava de manera onsessiva i se n’enamorava
com un xiquet (aclariment necessari, en això Efe continua sent borgià). Per
això quan escrivia, directament suprimia els sentiments i les emocions. Els
contes de Borges i els seus poemes anaven adreçats al cervell, a la raó i no a
l’ànima, ni al cor. Els contes de Borges són freds, cerebrals. Aquesta és la
mena de literatura que agrada a Efe, per això sempre ha estat borgià.
I Cortázar? Podem dir que la literatura de
Cortázar no estiga adreçada al cervell? A Efe li sembla que no. Passa, però,
que Cortázar tenia millor gust que Borges. No sols li agradava el jazz, que ja
és (i en canvi Borges em sembla escoltava unes músiques infumables*) sinó que
s’enamorava de dones magnífiques, traductores de Calvino i s’enamorava de
manera el·legant. Si és que algú es pot enamorar de manera elegant, és clar.
Per això, Cortázar s’arriscava més. I apareix el jazz als seus llibres (quina
música posaríeu a Borges?) i, també apareix una certa voluntat moral de l’autor
i la política. És simptomàtic, Cortázar vivia a París i escrivia sobre
l’Argentina i sobre París, és clar. I en canvi, Borges vivia a Buenos Aires i
escrivia sobre l’Arcàdia. Dit d’una altra manera, Cortázar s’arriscava a
esquivocar-se i a fer llibres que no eren bons. Borges no. No sols per la
política, sinó per allò que explicava abans dels sentiments.
Efe, ja ho sabeu, va ser protoescriptor, per
això no entén que César Aira no ho tinga en compte això que l’art és risc, no
només és risc, però el risc en forma part. Com la vida,
coneixen la biografia de Borges sabran que no va viure. Per això els seus llibres
són com són i estan més enllà de la vida. Més enllà sense arribar-hi, però.
Per tot plegat, a Efe li continua agradant
Borges, molt, però posats a ser alguna cosa és cortazià.
PS: Perdoneu pel munt de faltes que tenia aquest post. L’he escrit a corre-cuita just abans d’anar a la Universitat i no l’he pogut corregir fins ara
* Veieu als comentaris el fet per ONIX.
Nostàlgia de mi mateix
L’hivern passat, l’hivern passat en sentitample, va ser una època dolenta. Potser és que encara no tinc perspectiva, però
si m’ho preguntassen ara no dubtaria a dir que va ser la pitjor època de la
meua vida. Si em deixeu descriure els sentiments de manera marxista, diré que
hi van contribuir un seguit de factors tant estructurals com conjunturals. És a
dir, que tot el que em va esclatar a la cara de sobte feia anys que s’anava
acumulant i un seguit de fets concrets van fer que, com s’acostuma a dir,
eixissen a la superfície. Calle els fets, és clar. Ja sabeu que en aquest bloc
no es parla de sentiments. O no ben bé. Ja m’enteneu.
[@more@]
Una de les coses que recorde amb més amargor
de l’hivern passat —l’hivern de l’any passat va durar pràcticament fins juliol—
era la sensació d’haver-me perdut. No de no saber on era. Això de no saber on
sóc em passa sovint. Especialment quan isc del cinema i em sobta no viure a la
ciutat on transcorria la pel·li que acabe de veure i escolte la gent parlar
espanyol i crec que són turistes. No em referesc a aquesta mena de pèrdues. El
que vull dir és que m’havia perdut respecte de mi mateix. Havia deixat de ser
qui era per a esdevenir un altre que no m’agradava gens. El meu nou jo era
pesant, seriós, espés, pessimista… No jugava, és clar. Fins i tot vaig deixar d’escoltar jazz. I jo volia tornar a ser com creia haver
estat anys enrere: alegre sí, però també lleuger, sobretot lleuger. Era la
lleugeresa el que mésem
preocupava. Sentia que quan caminava no havia de moure una
persona, sinó un ésser compacte, com de granit —i que tenia pensaments de
granit, idees de granit, sentiments d’estàtua. Ja sé que costa d’entendre. Que
li farem. No escric això per emprenyar ningú, però no sé explicar les coses
d’una altra manera.
de l’hivern passat —l’hivern de l’any passat va durar pràcticament fins juliol—
era la sensació d’haver-me perdut. No de no saber on era. Això de no saber on
sóc em passa sovint. Especialment quan isc del cinema i em sobta no viure a la
ciutat on transcorria la pel·li que acabe de veure i escolte la gent parlar
espanyol i crec que són turistes. No em referesc a aquesta mena de pèrdues. El
que vull dir és que m’havia perdut respecte de mi mateix. Havia deixat de ser
qui era per a esdevenir un altre que no m’agradava gens. El meu nou jo era
pesant, seriós, espés, pessimista… No jugava, és clar. Fins i tot vaig deixar d’escoltar jazz. I jo volia tornar a ser com creia haver
estat anys enrere: alegre sí, però també lleuger, sobretot lleuger. Era la
lleugeresa el que més
preocupava. Sentia
persona, sinó un ésser compacte, com de granit —i que tenia pensaments de
granit, idees de granit, sentiments d’estàtua. Ja sé que costa d’entendre. Que
li farem. No escric això per emprenyar ningú, però no sé explicar les coses
d’una altra manera.
El cas és que em passava això que diu el
títol, tenia nostàlgia de mi mateix, de tornar a ser qui havia estat. Sona
malament, oi? Com de d’ego excessivament desenvolupat. No és ben bé això, però
aquest post ja s’ha fet massa llarg com per al entrar al tema. Així que aniré
enllestint. Si voleu podeu pensar que em trobava a faltar.
—l’acumulació de dissorts conjunturals va arribar al seu cim cap a finals de
maig—, però va ser al juliol que vaig començar a recuperar part de la
lleugeresa perduda. Va ser gràcies al bloc, no només al bloc, és clar, però el
bloc i la gent que hi he conegut. Que no és ben bé gent, ja ho sé, que com
diria Paolo Conte, che più che gente sembrano foulards— . Els meus posts van
començar a ser alegres, optimistes. I sovint he pensat: l’efe lleuger escriuria
coses semblants. I ho he pensat amb satisfacció, és clar.
Tota la faena no està feta. Tota la faena mai no està feta. Des d’ahir no em trac del cap una cançó. Una cançó que ella mateixa ja és allò que es
diu malenconiosa, però que a més em recorda una època de lleugeresa —tot i que
ja començava a engreixar-me. Em recorda una ciutat nova i una casa buida que no
era meua, és clar, però on sempre m’hi vaig trobar com si ho fos (això és per
si em llegeixes, és clar). I sí, m’agradaria viure a llapis i tornar enrere i
quan comencés a adonar-me que m’estava endurint fer el necessari per a no
deixar de ser jo, per avortar l’efe endurit abans que tingués l’oportunitat de
nàixer.
Ja sé que és estrany tot el que he escrit.
Segurament no se n’entén res. Diguem que aquest post és de consum intern.
I el pose ací no sé ben bé per què. Per
si a algú li aprofita? No ho sé, no crec.
