un text que tracta sobre la incapacitat congènita del nacionalisme valencià per
assolir representació a les Corts valencianes.
[@more@]
La crisi del bloc és un text que tracta del
que va passar ahir. Li deia a Tirai a Canvis
d’humor que l’ésser humà es
troba preparat per a afrontar grans tragèdies, però no xicotetes frustracions.
I és veritat. No és una opinió meua. Ho vaig escoltar en un Redes.
Superem amb una relativa facilitat (ja m’enteneu) la mort d’un familiar i coses així de les
dites greus. I en canvi una collonada com que ahir blocat no funcionés (i que
porta una temporada que, siguem sincers, no funciona gaire bé) em va tenir tot
el dia frustrat. No sóc l’únic,
confessat que estava emprenyada com una mona. Gemminola
també estava preocupada per què se’n faria dels seus posts de blocat (raonable,
ostres). Ahsé, Tirai, jo i uns quants més ja
havíem començat a obrir un altre bloc a blogspot…
En el meu cas, que és el que millor conec, la
frustració naixia, és clar, del fet d’haver perdut un munt d’hores
personalitzant la meua plantilla. Ja sé que no m’ho direu, però pensareu que la
meua plantilla tampoc és que siga per a tant. Però el cas és que a mi m’agrada.
N’estic satisfet. Així que haver de perdre-la, em suposava un disgust
considerable.
La crisi del bloc és un text que tracta
d’aquesta frustració i d’aquest lligam incomprensible amb les coses. Fins ara
m’havia adonat que tinc tendència a dependre de les persones. Per molt que a
l’Alepsi li digués que les amistats passen i
això. Jo fins fa poc, havia estat incapaç de trencar no ja cap amistat, sinó
cap relació (ui, que comence a contar coses íntimes), incloses les més poc
satisfactòries.
I una cosa semblant em passa amb les coses. No
arribe a tenir síndrome de Diògenes.
Però ostres, desfer-me de qualsevol cosa em costa una barbaritat. fa poc vaig
fer neteja. Vaig trobar babèlies i
suplements de cultura de
l’Avui de 1987 i de 1992 respectivament. Ja us he contat que sóc al·lèrgic a la
pols. És a dir, que les possibilitats que els pogués consultar eren més aviat
poques.
La
crisi del bloc és un text que tracta de com
aquesta dèria per conservar-ho tot (quedeu-vos amb el verb que ens
aprofitarà
més tard) s’ha escampat a coses que no són ben bé coses, perquè no
tenen
existència física. Sabeu de què parle, oi? Sí, del bloc. El que
m’impedeix passar-me
a blogspot no és ni la solidaritat nacional, ni res, sinó l’abandó del
meu
antic bloc, els comentaris, els enllaços i que, si mireu el mapa
de visites, veureu que en tinc una a l’Alguer. Sí. sí, de l’Alguer
La crisi del bloc és un text molt llarg, ja ho
sé. Però escrivint-lo he descobert que,
d’acord, per molt que estiga per
l’economia de gestió socialista i contra el capitalisme, tinc una psique molt i molt conservadora. Vull dir que si li
preguntassen (jo mai no ho faig) segur que li faria cosa acabar amb les
corregudes de bous. Després de tants
anys? diria.
Pronostique un seriós conflicte entre la meua
psique fatxa i les meues idees d’esquerres, ja us en parlaré. Per què com dia
alguna cosa contra l’arribada d’immigrats aplegarem a les mans. Vull acabar, en
tot cas, dient que allò que deien de coneix-te
tu mateix ja no em sembla tan bona idea. No vegeu quin disgust que m’he
portat jo avui.
Entenc perfectament això de la psique fatxa i el jo socialista… buf, a mi em passa el mateix (i creia que era un especimen únic!!! Visca!!! xDD).
Jo aquest estiu he començat a guardar els meus posts fora del meu blog. És una feinada, me’ls copio a word, seguits dels seus comentaris… i mira que vaig pels del principi (que tenien un o dos comentaris com a molt) quan arribi als últims… buf!
En quant a lo de la plantilla, a mi m’agrada la teva, què vols que et digui. I cony, és normal que no te’n vulguis desfer… jo tampoc voldria desfer-me’n de la meva!
Qui als 20 anys no es comunista es que no te cor
*
Qui als 40 encara ho es es que no te cervell
no se qui va dir això però crec que s’escau
efe Em sembla que voler conservar les coses (materials o no materials), no té res a veure amb les idees polítiques amb ningú. Tot i així, l’ésser humà és contradictori per naturalesa, no t’hi capfiquis.
Per cert, això em recorda que un cop vaig una entrevista a una persona pròxima a EUiA que va expressar algunes idees poc d’esquerres. Apa, ja me n’he anat a un altre tema.
De tota manera (i que consti que jo, també, acumulo moltes coses), desfer-se de coses materials (i no cal dir trencar amb males relacions) de tant en tant és saludable psicològicament.
Ah! i procuro no acabar a les mans amb la teva psique, molt saludable no crec que sigui.
Moltes gràcies a totes pels vostres comentaris.
Alepsi: No, no no ets l’única. Jo la feinada que fas la vaig començar afa poc i el meu bloc és més xicotet. El problema és que la plantilla que he posat a blogspost no és la mateixa (i més coses que no vull avorrir-te amb elles.)
Onix: Molstes gràcies per dir que t’agrada el bloc. Venint d’una persona que té un bloc tan currat és de tenir en compte. L’altre que has dit, dissentim. Oooooh. A mesura que em faig gran, cada vegada sóc més d’esquerres. I ja he passat els 20 i els 30. I a mon pare li passa igual. Ja en parlaré d’ell. Va ser de dretes dins els cinquanta anys. Després, quan tothom es tornava de dretes, ell es va fer d’esquerres.
Tirai: Tens raó. I jo sóc molt contradictori. Però no m’agrada. Si aparegués un geni i em concedís tres desitjos, li demanaria de ser coherent.
Jo també intente de trencar, però és que mira que no puc. Jo no em mouria mai. I normalment només ho faig si m’espenten.
I pel que fa a la meua psique. És que la tia em provoca.
Doncs és normal que et sentisis així, a mi també m’ha passat això algun cop i la veritat és que et passes tot el dia de mal humor. Esperem que no torni a passar.
Per cert, el disseny del blog està molt bé
Abraçades!
Jo també en començo a estar una mica fart.
http://www.bloc.ws/canvi2007/
fakelove: no entenc que em vols dir amb l’enllaç.