[@more@]
Fa uns anyets vaig fer una entrevista de[@more@]
Primer hi havia una dinàmica de grup que
donaria per a un altre post. Per què et
consideres adient per aquest treball? I tothom deia: perquè sempre he estat envoltat de llibres (i jo que pensava, doncs
resisteix, home, resisteix) i m’agrada la
cultura. Amb això d’agradar la cultura, ja no pensava res, perquè és
d’aquelles frases que no sé què volen dir. Tota
la cultura t’agrada, vols dir que no és molt. Va arribar el meu torn.
Adient? (vaig pensar). La veritat és que jo sóc un no-adient per naturalesa.
Però vaig dir: Ah? jo? Doncs jo com ells,
per això de la cultura eixa.
Perdoneu que em distraga, el que m’interessa
d’aquest post és el que diuen l’entrevista
personal. Efe hi va arribar neguitós.
Per l’entrevista en si? No, perquè s’havia fet mal a l’esquena. El cas és que,
honrat que sóc, res més seure vaig i dic
— Que mira que a mi ara no, que di de cas més
endavant.
I la xica, que devia ser psicòloga, ho apunta
en un cantó del meu Ridículum Vitae. Tocat i enfonsat. Continuem xarrant i no
sé com arribem a la cosa dels llibres (que no veig jo per què ha de ser
necessari llegir llibres per a vendre’ls, el meu òptic no porta ulleres i
visiteu les botigues d’aparells
ortopèdics i us sorprendreu). El cas és que
vaig i dic que El quadern gris del
senyor Pla és un llibre que llegesc de fa anys.
— Com? em pregunta amb cara d’horror
— Llegeixes més d’un llibre alhora? — amb més
cara d’horror encara.
— Sí, dic amb veueta i amb cara de sí, ho
confesse.
— I per què fas això?
I, és clar, vaig donar-li una explicació
raonable que supose que no la va convéncer. El que sí que no vaig gosar va ser
dir que, a més, del Pla, fa anys que llegesc Montaigne —molt a poc a poc—
perquè vaig comprovar que al damunt de la taula hi havia un telèfon. I ja em
veia eixint d’aquell despatx amb camisa de força. Ah, se m’oblidava, no vaig
passar l’entrevista.
Per cert, nota important, aquesta nit a la 2 (a
la una i escaig) Pauline en la playa, del senyor Éric Rohmner.
Vosaltres ja veureu què feu, però si la deixeu passar demostrareu molt poc de
coneixement.
Qui la veja que es fixe en la coreografia de l’escena
en què, tots asseguts, parlen de l’amor.
Onix: Digues-los alguna cosa.
Fa molt de temps que volia escriure aquest
text, molt. Però ja sabeu, el destí, les circumstàncies sovint ens obliguen a
canviar de pensament. En aquest cas el destí i les circumstàncies ha estat la
caiguda de blocat i l’aparició del senyor Weiss
i altres extraterrestres (volia escriure fantasmes però em sonava massa fort). També
cal tenir en compte la meua mandra, però com que això no és una variable, sinó
una constant (sí, sí, ja se’m nota l’estadística) no mereix la pena que en
parlem.
Heu vist Hannah
i les seves germanes del
Woody Allen? No? Doncs, au, aneu com
més aviat millor al videoclub d’urgència que tingueu a mà perquè aquest text en
tracta i, sobre tot, perquè és una pel·lícula estupenda, de les millors que jo he
vist mai.
[@more@]
No en contaré tot l’argument sinó només els
principis, els plantejaments. Com gran part de les pel·lis del Woody Allen, Hannah conta uns quans conflictes que
passen en paral·lel. Una d’elles és la història d’amor entre el Michael Caine
(que fa de contable) i una de les germanes de Hannah (que al seu torn viu amb
el Max von Sydow, el mundo es un pañuelo). El Michael
Caine l’empaita, li regala un disc de Bach, un llibre de poemes d’e. e. cummings, que s’escriu així amb
minúscules. Ningú ni tan sols la pluja,
diu, té les mans tan xicotetes. Bonic oi? Doncs res a veure amb la resta de
l’obra de l’e. e. pel que jo
en conec.
Hi ha també la història dels pares de les
germanes, una parella amb infidelitats múltiples. I la història de les
relacions entre les germanes.
Hannah
llenguatge pot laminar l’ego d’una persona fixeu-vos en el diàleg entre ella i
la germana actriu-escriptora-exdrogaddicta. Crec que passa en una botiga.
Totes les històries que he descrit així com
per damunt estan contades de manera diguem-ne seriosa, sense acudits. Potser
amb algun toc còmic la del contable amb la germana, però bàsicament se’ns
expliquen com una cosa seriosa, que és el que son, no us penseu.
Com a contrapunt humorístic el Woody Allen
(connacional meu, ja explicaré això un altre dia) posa una història
protagonitzada pel seu alter ego: ja sabeu, un jueu novaiorqués, artista i
hipocondríac. Ja us podeu figurar que us en riureu. A W. A. li veuen una taca
al cervell i … sí, ell es tem el pitjor i etc. i etc. És difícil no contar el
final de la història*. El cas és que Woody comença a interrogar-se sobre el
sentit del món, de la vida i intenta fer-se de totes les religions imaginables: catòlic, hare krishna…
Si us agraden les seues pel·lícules ja us
imaginareu que en aquesta part és on hi trobareu tots els acudits, les parides. I això és el que m’interessa
d’aquest post tan llarg. La història vertaderament important és la que se’ns
conta en clau còmica, ja que és la que tracta sobre el sentit de la vida, sobre
si mereix la pena viure si no hi ha Déu, sobre què hi ha més enllà de la mort,
ja sabeu aquestes cosetes. Mentre sembla que estem descansant de les altres
històries, ens està contant, sense que ens n’adonem, allò que podríem pensar
que és el pes de la pel·lícula, el missatge si li voleu dir així. Un pes,
però, que ell fa que siga lleuger. Per això és un mestre. Perquè tal com diu l’Italo
Calvino la lleugeresa ha de ser una característica de la literatura del nou mil·lenni.
I el cinema és literatura. I quan eixiu de veure la pel·li direu: m’he fet un fart a riure. De què? del sentit de la vida.
Per als qui sí heu vist Hannah us demane que
feu un exercici. Imagineu-vos com seria la pel·li si hagués tractat aquesta
història no ja a la manera de Bergman
(sí, sí, el director del Max von Sydow, no us deia que el mundo és un pañuelo?),
sinó amb el pes que li correspondria respecte a les altres històries…
insuportable, oi? I Woody Allen tindria la mateixa fama, injusta, del pobre
Bergman. I, en canvi, ell ho soluciona amb els germans Marx.
Per això crec que és necessari el sentit de
l’humor i que el Woody Allen és un autèntic geni. No si hi estareu d’acord.
Penseu, però, com hauria contat ell aquest text. Sí, sí, hauria estat molt
menys rotllo que no és. Una cosa és predicar i una altra… Llàstima.
* Si sabeu anglés a youtube hi és. Els 19
minuts!!! Ací els teniu.
Com que l’anada d’Efe és una tornada, no fai descobriments, sinó redescobriments. Ha redescobert determinats models de professors que havia oblidat. El model pare/ mare. El model col·lega. El model més enllà del bé i del mal. Bé, alguns encara no els ha tingut, però els espera. També ha recordat l’ego majúscul de segons quins professors d’univeritat. L’ego sans frontières. I és comprensible. Et posen allà, deu centímetres per daumt de terra (sense necessitat d’estar enamorat) i tu parles i tothom escolta. A veure qui no patiria una egotitis, qui? Efe ja la té o siga que si fos professor d’universitat, uff.
[@more@]
Pel que fa a les assignatures… Us diré un secret, la que més atrau a Efe és l’Estadística. És a dir, la que suspén tothom i la que ell també susprendrà. No crec ni que dure una setmana a classe, el pobre.
Ja sé contradictori. però recordeu que Efe és contradictori. Conta amb els dits i s’equivoca, però li agraden les matemàtiques. De fet, Efe busca una dona que sàpia de matemàtiques i una de les fantasies sexuals d’Efe és amb una d’elles que li diga: Vine ací, logaritmet meu que es despeje la incògnita. Ja sé, ja sé, posats a fer acudits amb les matemàtiques i el sexe el millor hauria estat utlitzar allò del seno i del coseno. Però ara Efe és universitari, ha mantenir el nivell, no?
Aquest post forma part de la campanya JO TAMBÉ VULL UNS EXTRATERRESTRES PROPIS. Si us en voleu informar, cliqueu ací o aneu al post anterior.
[@more@]
Segons
sembla el senyor aquest si caus en les
seues mans t’hipnotitza i et porta cap a enrere a les teues vides
passades i
això. Allò xulo fóra que et portés cap endavant, però sembla ser que
ell també
té una psique fatxa. La
xicota-exemple havia viscut en una vil·la romana. Per això li vaig
preguntar
a l’Alepsi si parlava llatí vulgar.
Perquè, dic jo que si una persona viu en una vil·la romana el lògic i normal és
que tard o d’hora s’integre lingüísticament, no?
Una de les coses que sempre m’ha cridat
l’atenció tant de la hipnosi, com de les aparicions, com de la ouija i aquesta
mena de coses (Ovnis inclosos) és l’absolut respecte que tenen tots a les
regles de la sociolingüística. Mira que se suposa que si ets
respectes, en tant que mare) ja hauries d’estar una mica per damunt d’aquestes
coses. Doncs sembla ser que no. Pel que jo sé, que renonec que no és molt,
tirada a parlar en castellà. I segur que si li escrius Maria així, sense
accent, s’emprenya i tot. I els extraterrestres igual. Mira que ja tenen
paciència, de venir de tan lluny i aprendre castellà. No anglés. Que si el que
volen és parlar a
Humanitat
la seua timidesa (sempre que aterren ho fan en llocs apartats, potser perquè
tenen l’autoestima baixa) van i aprenen castellà, una llengua universal mai
millor dit. Però és curiós que no els pega pel català. Supose que algú en deu
haver-n’hi, no? Algun ganimedià enamorat del seny català segur que hi ha. Però
la norma és aquesta, el castellà i prou. Supose que us apuntareu a la campanya,
no? JO TAMBÉ VULL UNS EXTRATERRESTRES PROPIS.
Amb la hipnosi, pel que conec que ja dic que
és poc, passa això de la llengua (l’explicació que em donava l’Alepsi em
semblava una mica tramposa, una mica d’agranar per a casa) i passa una encara
més divertida: tothom va viure les seues vides passades en les civilitzacions
estrella, en el top ten de les civilitzacions. El cas que posava l’Alepsi al
seu post és simptomàtic. La xicota havia viscut en una vil·la romana. Molt xula,
ella. No havia viscut en un poblat motxica.
O al mig d’una perduda i desconeguda civilització africana. No, no, ja que vius
una altra vida, ja ho fas a cor què vols, a
lo grande que diuen els veïns. I a
mi em sembla bé. Només es viu una vegada. Ai, que no, que avui no es pot dir
això.
Penseu què exagere? Potser, però pel que jo
conec mai ningú no ha viscut una vida anterior en un país islàmic. I si ho ha
fet em figure que en la narració no ha faltat la paraula harem. A tots ens pega per viure les vides passades al mateixos
indrets. Potser per això les anomenem grans civilitzacions, perquè hi havia
tothom. En canvi, dels pobres sueus qui se’n
recorda d’ells? Supose que algun gallec, és clar. Però segur que a cap australià
li pega per haver estat sueu. Pobres sueus meus.
Tot plegat és una llàstima. Perquè això de les
reencarnacions podria suposar un salt qualitatiu en el terreny de l’arquelogia.
Afigureu-vos. Jo vaig nàixer a la
civilització dels Tal (pose Tal perquè encara no en sé nom, està per
descobrir) que habitàvem el que avui és
Bostwana durant el segle XV aC. La de llacunes històriques que podríem aclarir. I no
parlem ja de ser homo habilis o
neandertal. La de coses que
aclariria sobre el passat humà. Però és clar, com que no tenim personalitat i a tots ens pega per
haver previscut als mateixos indrets, doncs el coneixement humà no avança. Com
som, com som!
PS: la foto de l’extraterrestre propi és cortesia d’ONIX. Xula, eh?
[@more@]
La crisi del bloc és un text que tracta del
que va passar ahir. Li deia a Tirai a Canvis
d’humor que l’ésser humà es
troba preparat per a afrontar grans tragèdies, però no xicotetes frustracions.
I és veritat. No és una opinió meua. Ho vaig escoltar en un Redes.
Superem amb una relativa facilitat (ja m’enteneu) la mort d’un familiar i coses així de les
dites greus. I en canvi una collonada com que ahir blocat no funcionés (i que
porta una temporada que, siguem sincers, no funciona gaire bé) em va tenir tot
el dia frustrat. No sóc l’únic,
confessat que estava emprenyada com una mona. Gemminola
també estava preocupada per què se’n faria dels seus posts de blocat (raonable,
ostres). Ahsé, Tirai, jo i uns quants més ja
havíem començat a obrir un altre bloc a blogspot…
En el meu cas, que és el que millor conec, la
frustració naixia, és clar, del fet d’haver perdut un munt d’hores
personalitzant la meua plantilla. Ja sé que no m’ho direu, però pensareu que la
meua plantilla tampoc és que siga per a tant. Però el cas és que a mi m’agrada.
N’estic satisfet. Així que haver de perdre-la, em suposava un disgust
considerable.
La crisi del bloc és un text que tracta
d’aquesta frustració i d’aquest lligam incomprensible amb les coses. Fins ara
m’havia adonat que tinc tendència a dependre de les persones. Per molt que a
l’Alepsi li digués que les amistats passen i
això. Jo fins fa poc, havia estat incapaç de trencar no ja cap amistat, sinó
cap relació (ui, que comence a contar coses íntimes), incloses les més poc
satisfactòries.
I una cosa semblant em passa amb les coses. No
arribe a tenir síndrome de Diògenes.
Però ostres, desfer-me de qualsevol cosa em costa una barbaritat. fa poc vaig
fer neteja. Vaig trobar babèlies i
suplements de cultura de
l’Avui de 1987 i de 1992 respectivament. Ja us he contat que sóc al·lèrgic a la
pols. És a dir, que les possibilitats que els pogués consultar eren més aviat
poques.
La
crisi del bloc és un text que tracta de com
aquesta dèria per conservar-ho tot (quedeu-vos amb el verb que ens
aprofitarà
més tard) s’ha escampat a coses que no són ben bé coses, perquè no
tenen
existència física. Sabeu de què parle, oi? Sí, del bloc. El que
m’impedeix passar-me
a blogspot no és ni la solidaritat nacional, ni res, sinó l’abandó del
meu
antic bloc, els comentaris, els enllaços i que, si mireu el mapa
de visites, veureu que en tinc una a l’Alguer. Sí. sí, de l’Alguer
La crisi del bloc és un text molt llarg, ja ho
sé. Però escrivint-lo he descobert que,
d’acord, per molt que estiga per
l’economia de gestió socialista i contra el capitalisme, tinc una psique molt i molt conservadora. Vull dir que si li
preguntassen (jo mai no ho faig) segur que li faria cosa acabar amb les
corregudes de bous. Després de tants
anys? diria.
Pronostique un seriós conflicte entre la meua
psique fatxa i les meues idees d’esquerres, ja us en parlaré. Per què com dia
alguna cosa contra l’arribada d’immigrats aplegarem a les mans. Vull acabar, en
tot cas, dient que allò que deien de coneix-te
tu mateix ja no em sembla tan bona idea. No vegeu quin disgust que m’he
portat jo avui.
[@more@]
[@more@]
Diumenge passat vaig estar xarrant amb una
amiga, A. Va ser una autèntica marató de xarrar. I, cal que ho diga?, em va
agradar molt, moltíssim. A és molt bona conversadora i molt bona escoltadora. Parlar , a més, amb una altra persona quan hi ha complicitat és
un dels plaers més grans que conec. De fet, m’estranya que no estiga prohibit
en algun lloc de
Bíblia. Encara
silenci, no sé, no sé.
Vam parlar de moltes coses, del bé i del mal,
i vam parlar de llibres. A, com jo, es queixa que ja no llegeix tant. Quan
abans, de xiqueta, llegia molt. I això li va servir de recer. A mi em va passar
igual. Per això li vaig posar una objecció. Ella deia que què hagués passat si
no haguéssem tingut els llibres. I jo li vaig contestar (o li vaig voler
contestar) que potser ens hauríem acabat per enfrontar a la vida com cal. Si ho
vaig arribar a dir, ho vaig dir sense gaire convicció. Perquè no estic
convençut que jo m’hagués enfrontat a la vida ni que m’hagués atacat, ni en
legítima defensa.
[@more@]
Els llibres, com tot, poden a ser una
autèntica addicció. En el meu cas ho van ser. Fins no fa gaire els comprava i
els llegia de manera febril que en diríem. No gastava els diners en una altra
cosa, la meua habitació n’era plena. I això, tractant-se d’un alèrgic a la pols
(jo) més que una bogeria, era una collonada.
No en sóc l’únic que ha fet coses així. Ja
coneixeu el cas de Don Quixot. Però n’hi ha més. Borges va quedar cec per una
vesprada determinada, quan tornava em sembla en tren cap a casa, per no poder
deixar de llegir una novel·la de lladres i serenos. I al roder Gian dei Brughi
(Italo Calvino, El baró rampant) el van enganxar els
carrabiners perquè no va poder deixar de llegir i el van agafar per sorpresa.
De casos com aquests en deu haver milers, a mi se m’han passat pel cap aquests
ara.
Nietzsche
(el convidat de la setmana) també va escriure contra els llibres. Ara mateix
recorde un poema, on els diu sarcòfags i un fragment d’Ecce Homo
on qualifica de viciós llegir quan podem disfrutar d’un amanéixer. I Nietzsche
havia llegit fins no poder més.
Els llibres, a més, tenen un costat encara més
fosc, més perjudicial. I és que són el resum de les persones que els escriuen.
On hi posen el millor que són, el més elevat, el més gran. I en aquest sentit
són mentiders, perquè ens ofereixen un món que no existeix. Passa sovint, per
tant, que la gent que en un moment determinat hem començat a relacionar-nos (ja
siga només o preferentment) amb les llibres acabem per fastiguejar-nos del
tracte amb els éssers humans, perquè els trobem com una pàlida ombra del que
ens espera a acasa nostra, a la nostra habitació. I ens espera sense
demanar-nos res, a la nostra completa disposició.
Si la meua amiga llegeix aquest escrit pensarà
que li porte la contrària i no és el cas. O no és ben bé això. No m’imagine una vida sense llibres. I si tornés enrere llegiria tots els
llibres que he llegit i més. Aquestes objeccions que faig, però, són només
això, objeccions, perquè amb els llibres, com amb tot, cal estar a l’aguait.
Bé, aquest post l’aporfitaré per a posar jazz. De moment ja sabeu, posaré poquetes coses, però més endavant ja l’aniré omplint.
[@more@]
El problema de posar jazz és que el programa que faig servir (sé que no és un programa, però com que no en sé el nom correcte…) només em deixa pujar temes de poca durada, de durada pop. Això deixa fora una gran part de les meues preferències. Que li farem! Millor és poc que no res…
